Amb la voluntat de copsar el temps, la poesia de Miret s'eleva fins a l'extrem de crear imatges orgà niques. No és gens estrany, perquè el trà nsit cap a la mort és un dels motius principals de reflexió
Amb la voluntat de copsar el temps, la poesia de Miret s'eleva fins a l'extrem de crear imatges orgĂ niques. No Ă©s gens estrany, perquè el trĂ nsit cap a la mort Ă©s un dels motius principals de reflexiĂł d'aquest llibre. Una imatge i l'altra aconsegueixen fer-nos visible el pas del temps i, amb aquest, tambĂ© la presència immanent de lamort. Miret no l'esquiva i en parla des de diferents vessants. Parla de la mort que ens ha precedit i sobre laqual s'ha construĂŻt la nostra vida quan parla de "la terra de tots els nostres morts" que sĂłn, al cap i a la fi, lesnostres arrels. TambĂ© parla de la mort com a absolut quan diu que aquell que s'endinsa en el mar i abandonala vida, ho fa perseguint "la darrera apropiaciĂł del buit." I parla, en tercer lloc, d'una mort desdramatitzada ique Ă©s part intrĂnseca del viure en el cas dels "Dos xiquets que juguen a la vora / de la tĂ pia del cementiri."No pensĂ©ssiu, però, que Miret s'oblidi de celebrar la vida. Ho fa i s'apropia del temps i en gaudeix en poemescom el que comença "De menuda t'agradava menjar magranes...", un poema que mostra la joia de saber-seviu en un d'aquells instants que gairebĂ© tot s'atura i el mĂłn ens pertany. Aquesta conjunciĂł de la sal (de la vida) i el verb (que diu la vida) en els llavis explica molt com Ă©s la poesia deCarles Miret. Es tracta d'una poesia essencial i neta d'ornaments innecessaris que m'interessa perquè ajuda areflexionar. Amb Belleses arbitrĂ ries , Miret Ă©s capaç de dirigir-nos la mirada a travĂ©s del "DiĂ leg de la llumamb l'ombra" cap a allò que importa, com en el bellĂssim penĂşltim poema, on conflueixen en una sola cosa lavida gastada i la vida nova, els homes i les bèsties, l'aliment i la bellesa...